la jaqueta 3/4 de quadres

Sí, és exactament això; una jaqueta 3/4 de quadres. 

Bé, una no, dues. Una per la meva parella (marit és un terme que se'm fa massa llunyà...) i l'altre pel meu cosí. Tots dos ja fa temps que la reclamen. Jo ja els hi vaig dir que em calia un llibre de patronatge masculí per poder arribar a fer dues jaquetes 3/4 tipus gavardina d'aquestes tan estupendes i que van tan amb el seu estil (amb el de tots dos, ja que fins i tot n'hi ha que els ha pres per germans...).

Tot es va precipitar quan vaig fer l'elecció de teixits per la propera col.lecció d'hivern 2012 de laMima, en la qual hi ha models amb una tela de quadres.... que ràpidament van identificar com la de la seva futura jaqueta.

De moment tinc l'excusa perquè encara no han aconseguit el llibre, però qualsevol dia....

vestit creuat quadres, darrera

vestit creuat quadres, davant

vestit sac pana i quadres

pantaló quadres

Sí, es exactamente esto; una chaqueta 3/4 de cuadros. 

Bién, una no, dos. Una para mi pareja (marido es un término que me suena demasiado lejano...) i la otra para mi primo. Los dos ya hace tiempo que la reclaman. Yo ya les dije que me hacía falta un libro de patronaje masculino para poder llegar a hacer dos chaquetas 3/4 tipo gavardina de estas tan estupendas y que van tanto con su estilo (con el de los dos, ya que incluso hay quien los ha tomado por hermanos...).

Tot es va precipitar quan vaig fer l'elecció de teixits per la propera col.lecció d'hivern 2012 de laMima, en la qual hi ha models amb una tela de quadres.... que ràpidament van identificar com la de la seva futura jaqueta.

De moment tinc l'excusa perquè encara no han aconseguit el llibre, però qualsevol dia....

Mal d'oïda (Mª José Mascaró)

Fa fred, no es pot negar que fa fred….

Ho he notat molt aquest matí quan portava els nens al cole….. el vent, un vent gèlid que m’ha entrat per les orelles, i ja no ha sortit del meu cos!

He intentat tapar-les… les orelles, m’he pujat la bufanda… he baixat el gorro, (un gorro de llana beige, moníssim) ara, potser no massa eficient…. Però no hi hagut manera, el fred i el vent han guanyat la partida, i ja m’ha començat el mal d’oïda….

És un mal que m’agafa sempre que fa vent i fred… és un mal que deriva en mal de cap, i que em costa molt treure’m de sobre….

I mentre baixava pel passeig en direcció al cole, i me’n adonava que es presentava un dia dur, amb els nens agafats de la ma, (d’una ma congelada, per cert)..….. me n’he adonat que jo ja no me’l trauria de sobre aquell fred ….. i llavors, he mirat als peques, de reüll, no volia que ells se’n adonessin del fred que sentia la mama en aquell moment... ja se sap, no pots donar peu a una queixa..... i els he vist rient, contents, amb les seves caputxes enroscades al coll, amb les orelles tapades, i això si, els petits nassets vermells, i ho he vist clar.... avui trucaré a la Mercè per tornar-li a agrair les caputxes... potser no li vaig agrair prou.

(aquest conte ha estat escrit per la Mª José, i des de laMima li agraïm moltíssim!!)

Hace frío, no se puede negar que hace frío….

Lo he notado mucho esta mañana cuando llevaba a los nenes al cole….. el viento, un viento gélido que me ha entrado por las orejas, y ya no ha salido de mi cuerpo!

He intentado taparlas… las orejas, me he subido la bufanda… me he bajado el gorro, (un gorro de lana beige, monísimo) pero, tal vez no demasiado eficiente…. Pero no ha habido manera, el frío y el viento han ganado la partida, y ya me ha empezado el dolor de oído... 

Es un dolor que me coge siempre que hace viento y frío… es un dolor que deriva hacia la cabeza, y que me cuesta mucho de sacarme de encima... 

I mientras bajaba por el paseo en dirección al cole, y me iba dando cuenta del duro día que se presentaba, con los niños cogidos de la mano, (de una mano congelada, por cierto)..….. me he dado cuenta que ese frío ya no me lo podría sacar de encima….. y entonces, he mirado a los peques, de reojo, no quería que ellos se dieran cuenta del frío que sentía mamá en ese momento... ya se sabe, no puedes dar pie a una queja..... y los he visto riendo, contentos, con sus capuchas enroscadas al cuello, con las orejas tapadas, y eso sí, las naricitas rojas, y lo he visto claro.... hoy llamaré a Mercè para volverle a dar las gracias por las capuchas.... quizás no le agradecí lo suficiente.

(este cuento lo ha escrito Mª José y desde laMima le agradecemos muchísimo!!!)

vull ser un ninja

El missatge no pot ser més clar, i precís. Però no deu ser res que no us sigui familiar, o com a mínim que a algú, per pocs que siguin els recordi una sensació que fa dies, mesos o anys, els hi va rondar pel cap.

Ho sabreu tots igual que jo. 

... aquell dia que et lleves, i ja vas tard, perquè algú et va avançar la reunió sense ni tan sols consultar-t'ho.

... aquell dia que no et deixen parlar i et tiren coses en cara que no tenen res a veure amb tu, però el teu interlocutor no té cap intenció d'escoltar-te.

... aquell dia que veus com la gent pren costum parlar malament als altres, d'exigir els impossibles i de considerar que tothom ha de viure permenentment pendent d'ells, com si s'hagués de demanar permís per tenir una vida pròpia.

... aquell dia que et sents atrapat per una causa que no s'ho mereix; però no hi trobes una altra sortida.

... aquell dia que necessites marxar, i ja no queden bitllets pel teu tren.

... aquell dia que res no surt, ni res no encaixa, 

I et pares un moment, a decidir si apagues el mòbil, si et passes als gintònics, o si et fas membre d'una secta que visqui dalt d'un turonet solitari allunyat de la civilització. I a l'encreuament de València amb Balmes et preguntes... -què faig??? I et fa por respondre't per si decideixes engegar-ho tot a la merda.

És aleshores quan recordes que fa temps, parlant amb algú, en alguna situació similar, et va recomanar cridar. Sí sí, tan absurd com això. Com quan llegeixes tríptics de la risoterapia, que amb tots els respectes del món, a tu t'ofereix més d'un dubte sobre la seva eficàcia.

I tu te'l vas mirar ( a aquell que t'havia recomanat cridar) i li vas dir que amb això tu no tenies ni per començar.

Però ara, en aquesta cruïlla, t'has enrecordat del seu consell, i t'imagines, amb els ulls tancats i la boca oberta, cridant AAAAAAHHH com un possès (perquè sempre que es crida, es fa amb la lletra A), fins que quasi et quedes blau per la manca d'oxigen als pulmons.

T'imagines com et miraria la gent que ara mateix t'envolta, i com s'apartarien dissimuladament de tu, actuant com si fossis un perill públic que cal tancar d'immediat. 

I no... no trobes que aquesta fos la solució per la teva merda de dia.

T'agrada més imaginar-te com una mena de ninja justiciero, que acaba amb la maldat amb majúscules que sobrevola el planeta, i avui, per mala sort, ha topat amb tu.

Així que no t'ho penses dues vegades, i te'n vas al gimnàs a donar cops a un trist churro d'entreno com si fossis un boxejador d'alguna d'aquestes pel.lícules que a tots se'ns passen pel cap. I així, enfundat amb jersei amb caputxa, pantalons còmodes guants i tovalloleta al coll, et sents com aquell ninja que et visita a la cruïlla de València amb Balmes. Però passada una estona acabes amb mal a tots els dits de la mà (potser hauries d'haver respost que sí, quan l'entrenador del gimnàs s'ha ofert a ensenyar-te com havies de pegar), i marxant a corre cuites del gimnàs per anar a urgències, on t'enguixen les dues mans després d'haver-te injectat antiinflamatoris en vena...

Vist així, potser hagués valgut més la pena cridar.

El mensaje no puede ser más claro, y preciso. Pero no debe ser nada que no os sea familiar, o como mínimo que a alguien, por pocos que sean les recuerde a una sensación que hace días, meses o años, les rondó por la cabeza.

Lo sabréis tan bién como yo. 

... aquel día que te levantas, y ya vas tarde, porqué alguien te adelantó la reunión sin ni siquiera consultártelo

... aquel día que no te dejan hablar y te tiran cosas en cara que no tienen nada que ver contigo, pero tu interlocutor no tiene ninguna intención de escucharte.

... aquel día que ves como la gente adopta la costumbre de hablar mal a los demás, de exigir imposibles y de considerar que todo el mundo tiene que vivir permanentemente pendiente de ellos, como si se tuviera que pedir permiso por tener una vida propia.

... aquel día que te sientes atrapado por una causa que no se lo merece; pero no encuentras otra salida.

... aquel día que necesitas irte, y ya no quedan billetes para tu tren.

... aquel día que no sale nada, ni tampoco encaja.

Y te paras un momento, a decidir si apagas el móvil, si te pasas a los gintónics, o si te haces miembro de una secta que viva sobre una colina solitaria alejada de la civilización. Y en el cruce de València con Balmes te preguntas... -qué hago??? Y te da miedo responderte por si decides enviarlo todo a la mierda.

Es entonces cuando recuerdas que hace tiempo, hablando con alguien, en alguna situación similar, te recomendó chillar. Si si, tan absurdo como esto. Como cuando lees trípticos de la risoterapia, que con todo el respeto del mundo, a ti te plantea más que una duda sobre su eficacia.

Y tú te lo miraste (a aquél que te había recomendado chillar) y le dijiste que con esto tú no tenías ni para empezar.

Pero ahora, en este cruce, te has acordado de su consejo, y te imaginas, con los ojos cerrados y la boca abierta, chillando AAAAAAHHH como un poseso (porqué siempre que se chilla, se hace con la lletra A), hasta que casi te quedas azul por la falta de oxígeno en los pulmones.

Te imaginas como te miraría la gente que ahora mismo te rodea, y como se apartarían disimuladamente de ti, actuando como si fueras un peligro público que hay que encerrar de immediato. 

Y no... no encuentras que esta sea la solución a tu mierda de día.

Te gusta más imaginarte como una especie de ninja justiciero, que acaba con la maldad en mayúsculas que sobrevuela el planeta, y hoy, por mala suerte, ha tropezado contigo.

Así que no te lo piensas dos veces, y te vas al gimnasio a dar golpes a un triste churro de entreno como si fueras un boxeador de alguna de estas películas que a todos se nos pasan por la cabeza. Y así, enfundado en un jersey con capucha, pantalones cómodos, guantes y toallita en el cuello, te sientes como aquel ninja que te visita en el cruce de València con Balmes. Pero pasado un rato acabas con daño en todos los dedos de la mano (tal vez deberías haber respuesto que sí, cuando el entrenador del gimnasio se te ha ofrecido a enseñarte cómo tenías que pegar), y saliendo corriendo del gimnasio para ir a urgencias, donde te enyesan las dos manos después de haberte inyectado antiinflamatorios en vena...

Visto lo visto, quizás hubiera sido mejor gritar.

Ja l'has vist?? Catàleg hivern2012...

1.PANTALÓ, BOMBATXO, FALDILLA

En aquesta col.lecció incorporem una peça més per completar el grup de parts d’abaix.

Tots tres models parteixen de la mateixa base, de ser peces còmodes, amb goma a la cintura, pràctiques tant de posar com de portar, pensant en els bolquers, i en la posició més habitual dels nadons.

Plantegem diferents teixits, tots ells intercanviables per cada model:

-pana gris o blava

-punt gris

-quadres escocessos en fons gris.

1.PANTALÓN, BOMBACHO, FALDA

En esta colección incorporamos una pieza más para completar el grupo de partes de abajo.

Los tres modelos parten de la misma base, de ser piezas cómodas, con goma en la cintura, prácticas tanto de poner como de llevar, pensando en los pañales, y en la posición más habitual de los bebé0s.

Planteamos diferentes tejidos, todos ellos intercambiables para cada modelo:

-pana gris o azul

-punto gris

-cuadros escoceses en fondo gris.

 

2. CAMISA CREUADA

Aquesta peça és el complement pefecte a les parts inferiors. Una camisa amb un tall de línies simples, lligada a un costat i amb la opció de cenyir-la per la parts d’abaix amb una cinta elàstica.

Els ribets són de bies de les panes dels pantalons.

Els teixits que es plantegen són cotons 100%, en gris, blanc i vermell.

 

2. CAMISA CRUZADA

Esta pieza es el complementp pefecto para las partes inferiores. Una camisa con un corte de líneas simples, atada a un lado y con la opción de ceñirla por la parte de abajo con una cinta elástica.

Los vivos son de bies de las panas de los pantalones.

Los tejidos que se plantean son algodones 100%, en gris, blanco y rojo.

3. MONO, VESTIT CREUAT I VESTIT SAC

Aquest grup de models són pensats per posar sobre bodies, per acabar de vestir els nadons que ja van abrigats. Tots són pràctics de posar i treure, i pensats per facilitar la feina alhora de canviar els bolquers.

Combinen pana amb quadres escocessos, o amb teixit de cotó.

3. MONO, VESTIDO CRUZADO Y VESTIDO SACO

Este grupo de modelos están pensados para poner encima de bodies, para acabar de vestir al bebé que ya va abrigado con la ropa interior. Todos son prácticos de poner y quitar, y pensados para facilitar el momento del cambio de pañales.

Combinan pana con cuadros escoceses, o con tejido de algodón.

4. PIJAMA I JERSEI

Aquest grup és el de les peces d’abric. Les línies generals són les mateixes que les de les camises, ja que el patró és creuat, lligat al costat i amb mànigues amples. El pijama porta els peus incorporats i s’obre també per darrera per augmentar la comoditat.

El jersei, amb caputxa doble per evitar el contacte del cap amb les costures.

Els teixits d'aquests models són el punt o un polar blanc o gris, per donar sensació d'escalfor i suavitat al nadó.

4. PIJAMA I JERSEY

Este grupo es el de las piezas de abrigo. Las líneas generales son las mismas que las de las camisas, ya que el patrón es cruzado, atado a un lateral y con mangas anchas. El pijama lleva los piés incorporados i se abre también por detrás para aumentar la comodidad.

El jersey, con capucha doble per evitar el contacto de la cabeza con las costuras.

Los tejidos de estos modelos son el punto, o un polar en blanco o en gris, para dar una sensación álida y suave al bebé.

 

5. SAC I CAPUTXA

Les peces de passeig, confeccionades amb polar, pensades per acabar d’abrigar al nadó, que ja va vestit. El sac té una cinta elàstica a la part superior i inferior per poder tancar i protegir adaptant-se a la mida segons el tamany del nen.

La caputxa amb bufanda és un complement de passeig amb doble capa a la caputxa per evitar el contacte de les costures amb cap, i per acabar de protegir cap i orelles, la bufanda s’enrosca al voltant.

5. SACO Y CAPUCHA

Las piezas de paseo, confeccionadas con polar, pensadas para acabar de abrigar al bebé, que ya va vestido. El saco tiene una cinta elástica en la parte superior e inferior para poder cerrar y proteger adaptándose a la medida según el tamaño del niño.

La capucha con bufanda es un complemento para el paseo con doble capa a la capucha y así evitar el contacto de las costuras con la cabeza y para acabar de proteger cabeza y orejas, la bufanda se enrosca alrededor.

 

NOU DISC: INV12

La cua s'allargava per la vorera, des de la porta del local, passant per la parada del bus, i tombant la cantonada, ben bé fins a la meitat de la illa. Arribava just davant del gimnàs d'aprenents de boxejador, que sortien descol.locats, sense entendre exactament, qui era tota aquella gent, i què hi feia allà (sense dubte, no estaven reunits per la causa del quadrilàter).

La interminable filera de personetes es composava de diferents edats, sexes i condicions. Coincidien generacions, veïns d'aquells que no es saluden, estudiants, pares, pares amb fills (que no trobaren cangur), avis, avis amb nets, emprenedors, cangurs amb la nit lliure, assalariats, aturats, nens de papá, barmans, currantes....

I els vianants se'ls miraven intrigats, i fins i tot n'hi havia algun que acabava col.locant-se al final de la cua.... -pel que pugués passar-.

Hi havia certs nervis a l'ambient,  i els somriures s'encomanaven d'un rostre a l'altre, despertant una il.lusió un tant infantil, recordant aquell temps en el que tot ens arribava a sorprendre.

La cua, mica en mica començava a avançar. La nit cada cop era més present, i els fanals ja s'anaven encenent. Algú va començar a tararejar una melodia que ràpidament passà de boca en boca dels allà presents. Tots la reconeixien com a familiar. Fins i tot algun agoserat s'atrevia a posar-se a ballar al mig del carrer, com si ja estigués dins la sala.

La porta ja quedava a prop... i ja es veia l'homenot que estava a l'entrada, mirant-se amb cara de pocs amics a cadascún dels que entraven. Com si li haguessin de demanar permís.... Una mica més enllà, una noia molt més afable agafava les entrades, les trencava, i amb un somriure encisador els desitjava un bon concert.

Com???? Concert??? Un grup de música??? laMima??? un nou disc??? INV12???? Però.... què no era el nou catàleg de l'hivern 2012, això??

La cola se alargaba por la acera, desde la puerta del local, pasando por la parada del bus, y girando por la esquina, hasta la mitad de la manzana. Llegaba justo delante del gimnasio de aprendices de boxeador, que salían descolocados, sin entender exactamente, quién era toda aquella gente, y qué hacia allí (sin duda, no estaban reunidos por la causa del quadrilátero).

La interminable hilera de personitas se componía de diferentes edades, sexos y condiciones. Coincidían generaciones, vecinos de los que no se saludan, estudiantes, padres, padres con hijos (que no encontraron canguro), abuelos, abuelos con nietos, emprendedores, canguros con la noche libre, asalariados, parados, niños de papá, barmans, currantes....

Y los transeúntes se los miraban intrigados, e incluso había alguno que acababa colocándose al final de la cola.... -por lo que pudiera pasar-.

Había ciertos nervios en el ambiente,  y las sonrisas se contagiaban de un rostro al otro, despertando una ilusión un tanto infantil, que recordaba aquel tiempo en el que todo nos llegaba a sorprender.

La cola, poco a poco empezaba a avanzar. La noche cada vez era más presente, y las farolas ya se empezaban a encender. Alguien empezó a tararear una melodía que rápidamente pasó de boca en boca de los allá presentes. Todos la reconocían como familiar. Incluso algún intrépido se atrevió a ponerse a bailar en medio de la calle, como si ya estuviera en la sala.

La puerta ya era más cercana... y se veía el hombretón que estaba en la entrada, mirándose con cara de pocos amigos a cada uno de los que entraban. Como si le tuvieran que pedir permiso.... Un poco más lejos, una chica mucho más afable cogía las entradas, las rompía, y con una sonrisa encantadora les deseaba un buen concierto.

Cómo???? Concierto??? Un grupo de música??? laMima??? un nuevo disco??? INV12???? Pero.... que no era el nuevo catálogo de invierno 2012??

temps de fires

Ja s'apropen, les setmanes trepidants on es solapen les dates de fires nacionals i internacionals de moda, en aquest cas, infantil. Pitti Bimbo, Who's next, Fimi, Play Time.... no està malament si pensem que parlem d'uns 10 dies en total.

Pitti Bimbo és una fira que es fa a la ciutat de Florència, així que ja només per això seria tot un plaer visitar-la. És la fira internacional de referència, on les grans marques escullen participar-hi per presentar les seves col.leccions a nivell mundial. Aquesta és l'edició infantil de la fira Pitti, que també fa en altres dates moda home, moda dona, perfumeria i fins i tot gastronomia.

La història de Pitti es remunta fins als anys 40 quan van començar a aparèixer les primeres empreses de venta italianes a Florència, ja que tot el patrimoni artístic, arquitectònic i cultural provocava que allà existís una gran colònia d'artistes, estudiosos, i també comerciants tant anglesos com americans. A partir d'aquí, va començar a néixer el concepte de fira, lligat al Palazzo Pitti, on feien les passarel.les a partir dels anys 50, a la seva Sala Bianca, que s'acabà convertint en mite de la moda.

A partir dels anys 70 començaren a aparèixer les edicions de Pitti Uomo, i de Pitti Bimbo.

A l'actualitat la fira Pitti Bimbo, es divideix en 8 sectors, segons els diferents "estils de vida": Pitti Bimbo, Sport Generation, Superstreet, BabyWorld, Kids Design, New View, EcoEthic, Apartment.

Who's Next és la fira internacional de moda que es realitza dos cops l'any al centre d'exposicions Paris Porte de Versailles. Amb la finalitat de defensar el disseny, la fira presenta dissenyadors independents i també les grans marques.
La fira Who's Next presenta les col.leccions de cada temporada, i ens dóna la oportunitat de descubrir marques d'accessoris i de roba, així com també s'organitzen desfilades i concursos.
Des de fa unes poques edicions, ha incorporat l'univers infantil a la seva oferta.

La referència nacional de totes aquestes fires és FIMI, la fira de València que  se cel.lebra semestralment a la Fira de València exhibint les col.leccions de moda infantil.
FIMI, la Fira Espanyola de la Moda Infantil neix al 1964 com un sector de la Fira de la Joguina. Al 1967 s'independitza, adoptant un caràcter més internacional.

Per últim trobem la fira Playtime, de París (que ja ha inaugurat edicions a NY i a Tòkio). És una exposició internacional dedicada al món dels nens i a la maternitat. S'ha convertit en un saló obligat en l'àmbit de la moda infantil i de l'univers del nen.
En aquesta fira sempre es troben noves marques amb molt a dir, de les quals millor no perdre'n la pista...










I així, a mode d'apunts, hem passat per les 4 fires que tenim a la cantonada.
Segur que més d'un farà filigranes i passarà per totes.

Ja se acercan, las semanas trepidantes donde se solapan las fechas de ferias nacionales e internacionales de moda, en este caso, infantil. Pitti Bimbo, Who's next, Fimi, Play Time.... no está mal si pensamos que hablamos de unos 10 días en total.

Pitti Bimbo es una feria que se hace en la ciudad de Florencia, así que ya sólo por eso sería un placer visitarla. Es la feria internacional de referencia, donde las grandes marcas escojen participar para presentar sus colecciones a nivel mundial. Esta es la edición infantil de la feria Pitti, que también hace en otras fechas moda hombre, moda mujer, perfumería y gastronomía.

La historia de Pitti empieza en los años 40 cuando empezaron a aparecer las primeras empresas de venta italianas en Florencia debido a que todo el patrimonio artístico, arquitectónco y cultural de la ciudad provocaba que existiera allí una gran colonia de artistas, estudiosos, y también comerciantes tanto ingleses como americanos. A partir de aquí,empezó a nacer el concepto de feria, unido al Palazzo Pitti, donde se hacían las pasarelas a partir de los años 50, en su Sala Bianca, que se acabó conviertiendo en mito de la moda.

A partir de los años 70 empezaron a aparecer las ediciones de Pitti Uomo, y de Pitti Bimbo.

En la actualidad la feria Pitti Bimbo, se divide en 8 sectores, según los diferentes "estilos de vida": Pitti Bimbo, Sport Generation, Superstreet, BabyWorld, Kids Design, New View, EcoEthic, Apartment.

Who's Next es la feria internacional de moda que se realiza dos veces al año en el centro de exposiciones Paris Porte de Versailles. Con la finalidad de defender el diseño, la feria presenta diseñadores independentes y también las grandes marcas.
La feria Who's Next presenta las colecciones de cada temporada, y nos da la oportunidad de descubrir marcas de accesorios y de ropa, así com también se organizan desfiles y concursos.
Desde hace unas pocas ediciones, ha incorporado el universo infantil a su oferta.

La referencia nacional de todas estas ferias es FIMI, la feria de Valencia que  se celebra semestralmente en la Feria de Valencia exhibiendo las colecciones de moda infantil.
FIMI, la Feria Española de la Moda Infantil nace en 1964 como un sector de la Feria del Juguete. En 1967 se independiza, adoptando un carácter más internacional.

Por último encontramos la feria Playtime, de París (que ya ha inaugurado sus ediciones de NY y de Tokio). Es una exposición internacional dedicada al mundo de los niños y de la maternidad. Se ha convertido en un salón obligado en el ámbito de la moda infantil i del universo del niño.
En esta feria siempre se encuentran nuevas marcas que tienen mucho que decir, y de las que mejor no perdáis la pista...


















I así, hemos hecho unos pequeños apuntes de las 4 ferias que se avecinan.
Seguro que más de uno hará flo imposible y pasará por todas.

no tinc notícies del fons del mar...

Es podria dir que estic patint, sí; he de reconèixer-ho. Ja fa massa dies que va marxar, i sense voler entrar en cap estat d'histèria, que per altra banda seria bastant habitual en el meu tarannà, avui ja han passat els dies de dol de rigor de no atrevir-me a expressar la meva angoixa. Avui ja sí. Avui ja pateixo en obert, com els partits de fútbol.

He pensat en denunciar  la seva desaparició, però va marxar voluntàriament, i de manera acordada entre els dos, així que no em sembla un argument de pes (pels altres, és clar!...per mi pesa tonelades). Aleshores m'he plantejat diferents opcions, però no sé exactament per quina avançar...

El meu estudi de mercat sobre possibilitats davant d'una suposada pèrdua del subjecte que s'endinsa al fons marí es redueix a tres vies: via A, via B, i per lògica aplastant, via C.

Per fer-ho com tothom, comencem per la A:

-anar-lo a buscar personalment. Els pros d'aquesta opció està clar quins són, ja que sent proactiva a la recerca, el temps et passa més depressa, i no estàs a l'espera d'una trucada, d'un timbre, d'algú que et digui, que et faci saber, que....
Els contres, es concentren més en els aspectes més pràctics... és a dir, les meves capacitats físiques (i psíquiques) per enfundar-me el neoprè, els patos, les ulleres (graduades, perquè sinó podria passar davant seu sense veure'l), la manta tèrmica per contrarestar la humitat...
Bé, que dubto que en tragués res d'anar-lo a buscar.
Tampoc tinc clara quina ruta seguir, i clar, el mar, com tots sabem no és famós precisament pels seus recorreguts marcats i assenyalats.

Descartant, aleshores la opció A, plantegem la B:
-podria posar-me en contacte amb algú més adaptat a aquests medis, que realitzés aquesta tasca per mi. Els pros ni els explico per la seva claredat. 
Els contres.... potser no són tan evidents. I és que no acabo de veure com contactar amb "ells", amb els qui poden fer aquesta feina. Els habitants del fons marí no acostumen a tenir correu electrònic, ni facebook, ni mòbil, així que no és fàcil la comunicació.

Obligada a plantejar-me la opció C, l'explico:
-posar un cartell per anunciar la seva desaparició, oferint el rescat pertinent que, tenint en compte l'extracte bancari, no podrà ser molt suculent. El penjaré amb la seva foto, una de recent, és clar! I el distribuiré per tota la ciutat, per internet, pels clubs de submarinistes.... i potser, algun d'ells, el troba!!

Sí, definitivament, em sembla la opció més encertada. Esperem que hi hagi sort.... Aleix.

Se podría decir que estoy sufriendo, sí; he de reconocerlo. Ya hace demasiados días que se fue y sin querer entrar en un estado de histeria, que por otro lado sería bastante habitual en mi talante, hoy ya han pasado los días de duelo riguroso de no atreverme a expresar mi angustia.

Hoy ya sí. Hoy ya sufro en abierto, como los partidos de fútbol.

He pensado en denunciar  su desaparición, pero su marcha fue voluntaria, y acordada entre los dos, así que no me parece un argumento de peso (para los demás, claro está!...para mi pesa toneladas). Me he planteado diferentes opciones, pero no sé exactamente por cuál avanzar...

Mi estudio de mercado sobre posibilidades delante de una supuesta pérdida del sujecto que se adentra en el fondo marino se reduce a tres vías: vía A, vía B, y por lógica aplastante, vía C.

Para hacerlo com todo el mundo, empecemos por la A:

-irlo a buscar personalmente. Los pros de esta opción está claro cuáles son, ya que siendo proactiva en la búsqueda, el tiempo te pasa más deprisa, i no estás a la espera de una llamada, de un timbre, de alguien que te diga, que te haga  saber, que....

Los contras, se concentran más en los aspectos más prácticos... es decir, mis capacidades físicas (i psíquicas) para enfundarme el neopreno, los patos, las gafas (graduadas, porqué sinó podría pasar delante suyo sin verlo!), la manta térmica para contrarrestar la humedad...

Bién, que dudo que obtuviera resultado, si lo fuera a buscar.

Tampoco tengo clara la ruta a seguir, y claro, el mar, como todos sabemos no es famoso precisamente por sus recorridos marcados y señalizados.

Descartando, entonces la opción A, planteamos la B:

-podría ponerme  en contacto con alguien más adaptado a este medio, que realizara esta tarea por mi. Los pros ni los explico por su claridad. 

Los contras.... tal vez no son tan evidentes. Y es que no acabo de ver cómo contactar con "ellos", con los que pueden hacer este trabajo. Los habitantes del fondo del mar no acostumbran a tener correo electrónico, ni facebook, ni móvil, así que no es fácil la comunicación.

Obligada a plantearme la opción C, la explico:

-poner un cartel para anunciar su desaparición, ofreciendo el rescate pertinente que, teniendo en cuenta el extracto bancario, no podrá ser muy suculento. Lo colgaré con su foto, una reciente, claro! Y lo distribuiré por toda la ciudad, por internet, en los clubs de submarinistas.... i quizás alguien dé con él!

Sí, definitivamente, me parece la opción más acertada. Esperemos que haya suerte....Paquito