lunes, 24 de enero de 2011

vull ser un ninja

El missatge no pot ser més clar, i precís. Però no deu ser res que no us sigui familiar, o com a mínim que a algú, per pocs que siguin els recordi una sensació que fa dies, mesos o anys, els hi va rondar pel cap.
Ho sabreu tots igual que jo. 
... aquell dia que et lleves, i ja vas tard, perquè algú et va avançar la reunió sense ni tan sols consultar-t'ho.
... aquell dia que no et deixen parlar i et tiren coses en cara que no tenen res a veure amb tu, però el teu interlocutor no té cap intenció d'escoltar-te.
... aquell dia que veus com la gent pren costum parlar malament als altres, d'exigir els impossibles i de considerar que tothom ha de viure permenentment pendent d'ells, com si s'hagués de demanar permís per tenir una vida pròpia.
... aquell dia que et sents atrapat per una causa que no s'ho mereix; però no hi trobes una altra sortida.
... aquell dia que necessites marxar, i ja no queden bitllets pel teu tren.
... aquell dia que res no surt, ni res no encaixa, 

I et pares un moment, a decidir si apagues el mòbil, si et passes als gintònics, o si et fas membre d'una secta que visqui dalt d'un turonet solitari allunyat de la civilització. I a l'encreuament de València amb Balmes et preguntes... -què faig??? I et fa por respondre't per si decideixes engegar-ho tot a la merda.
És aleshores quan recordes que fa temps, parlant amb algú, en alguna situació similar, et va recomanar cridar. Sí sí, tan absurd com això. Com quan llegeixes tríptics de la risoterapia, que amb tots els respectes del món, a tu t'ofereix més d'un dubte sobre la seva eficàcia.

I tu te'l vas mirar ( a aquell que t'havia recomanat cridar) i li vas dir que amb això tu no tenies ni per començar.
Però ara, en aquesta cruïlla, t'has enrecordat del seu consell, i t'imagines, amb els ulls tancats i la boca oberta, cridant AAAAAAHHH com un possès (perquè sempre que es crida, es fa amb la lletra A), fins que quasi et quedes blau per la manca d'oxigen als pulmons.
T'imagines com et miraria la gent que ara mateix t'envolta, i com s'apartarien dissimuladament de tu, actuant com si fossis un perill públic que cal tancar d'immediat. 
I no... no trobes que aquesta fos la solució per la teva merda de dia.
T'agrada més imaginar-te com una mena de ninja justiciero, que acaba amb la maldat amb majúscules que sobrevola el planeta, i avui, per mala sort, ha topat amb tu.

Així que no t'ho penses dues vegades, i te'n vas al gimnàs a donar cops a un trist churro d'entreno com si fossis un boxejador d'alguna d'aquestes pel.lícules que a tots se'ns passen pel cap. I així, enfundat amb jersei amb caputxa, pantalons còmodes guants i tovalloleta al coll, et sents com aquell ninja que et visita a la cruïlla de València amb Balmes. Però passada una estona acabes amb mal a tots els dits de la mà (potser hauries d'haver respost que sí, quan l'entrenador del gimnàs s'ha ofert a ensenyar-te com havies de pegar), i marxant a corre cuites del gimnàs per anar a urgències, on t'enguixen les dues mans després d'haver-te injectat antiinflamatoris en vena...

Vist així, potser hagués valgut més la pena cridar.



El mensaje no puede ser más claro, y preciso. Pero no debe ser nada que no os sea familiar, o como mínimo que a alguien, por pocos que sean les recuerde a una sensación que hace días, meses o años, les rondó por la cabeza.
Lo sabréis tan bién como yo. 
... aquel día que te levantas, y ya vas tarde, porqué alguien te adelantó la reunión sin ni siquiera consultártelo
... aquel día que no te dejan hablar y te tiran cosas en cara que no tienen nada que ver contigo, pero tu interlocutor no tiene ninguna intención de escucharte.
... aquel día que ves como la gente adopta la costumbre de hablar mal a los demás, de exigir imposibles y de considerar que todo el mundo tiene que vivir permanentemente pendiente de ellos, como si se tuviera que pedir permiso por tener una vida propia.
... aquel día que te sientes atrapado por una causa que no se lo merece; pero no encuentras otra salida.
... aquel día que necesitas irte, y ya no quedan billetes para tu tren.
... aquel día que no sale nada, ni tampoco encaja.

Y te paras un momento, a decidir si apagas el móvil, si te pasas a los gintónics, o si te haces miembro de una secta que viva sobre una colina solitaria alejada de la civilización. Y en el cruce de València con Balmes te preguntas... -qué hago??? Y te da miedo responderte por si decides enviarlo todo a la mierda.

Es entonces cuando recuerdas que hace tiempo, hablando con alguien, en alguna situación similar, te recomendó chillar. Si si, tan absurdo como esto. Como cuando lees trípticos de la risoterapia, que con todo el respeto del mundo, a ti te plantea más que una duda sobre su eficacia.

Y tú te lo miraste (a aquél que te había recomendado chillar) y le dijiste que con esto tú no tenías ni para empezar.
Pero ahora, en este cruce, te has acordado de su consejo, y te imaginas, con los ojos cerrados y la boca abierta, chillando AAAAAAHHH como un poseso (porqué siempre que se chilla, se hace con la lletra A), hasta que casi te quedas azul por la falta de oxígeno en los pulmones.
Te imaginas como te miraría la gente que ahora mismo te rodea, y como se apartarían disimuladamente de ti, actuando como si fueras un peligro público que hay que encerrar de immediato. 
Y no... no encuentras que esta sea la solución a tu mierda de día.
Te gusta más imaginarte como una especie de ninja justiciero, que acaba con la maldad en mayúsculas que sobrevuela el planeta, y hoy, por mala suerte, ha tropezado contigo.

Así que no te lo piensas dos veces, y te vas al gimnasio a dar golpes a un triste churro de entreno como si fueras un boxeador de alguna de estas películas que a todos se nos pasan por la cabeza. Y así, enfundado en un jersey con capucha, pantalones cómodos, guantes y toallita en el cuello, te sientes como aquel ninja que te visita en el cruce de València con Balmes. Pero pasado un rato acabas con daño en todos los dedos de la mano (tal vez deberías haber respuesto que sí, cuando el entrenador del gimnasio se te ha ofrecido a enseñarte cómo tenías que pegar), y saliendo corriendo del gimnasio para ir a urgencias, donde te enyesan las dos manos después de haberte inyectado antiinflamatorios en vena...

Visto lo visto, quizás hubiera sido mejor gritar.

No hay comentarios:

Publicar un comentario