Tietes i nebots

Entres al parc i els nens se t'escapen, tot i que encara no sàpiguen fer ni dues passes seguides. El trampolí/ gronxador/ barra de bombers/ caseta infernal se'ls hi resisteix encara més que el caminar, però els encandila des del primer dia que el van veure. De res no serveixen els teus intents de retrobar la calma; de fer-li's entendre que res ni ningú no s'endurà l'atracció (per desgràcia), i que per tant, no cal que tots s'apilin els uns sobre els altres, provocant més d'un atac d'angoixa a alguna mare primerenca (...pobretes.... aquestes són les més indefenses).

Així que ja has assumit com desapareixen entre la pols, i com a mínim els sents cridar el teu nom de tant en tant perquè els miris, i tu els hi somrius, des de més lluny del que voldries, i els saludes amb la mà...somrient... quan en realitat simplement estàs cagada.... -Collons, un dia que me'ls deixen... que no sigui avui que s'obren el cap-

Després d'una estona de patiment garantit, de cop, sense previ avís, s'apropen cap a tu. Primer un, i després l'altre, tot just menjant-li els talons. -Serà possible??- et preguntes inquieta....- de cop em prefereixen més a mi que al trampolí?-

Però ràpidament te n'adones que no... (il.lusa!!) Volen berenar...

Treus de la bossa que t'ha donat la teva germana una mena de papilla de fruites, t'ha dit, amb galetes també, t'ha dit, i un parell de iogurts. Dues culleres, i vinga...

L'experiència no acaba de sortir malament, sinó fos per algún plor que altre, un parell de caigudes de cullera a la sorreta del parc, mig iogurt irrecuperable, i una glopada imponent que els hi ha omplert el pitet de....

Per sort, li treus el pitet, el rentes a la font, i el deixes penjant del cotxet a mode d'estenedor, i saps que en un moment serà sec i com nou. La teva germana no haurà d'enterar-se de la teva habilitat donant papilles de fruita.

Sort que alguna cosa surt bé...

Entras en el parque y los niños se te escapan, aunque todavía no sepan hacer ni dos pasos seguidos. El trampolín/ columpio/ barra de bomberos/ casita infernal se les resiste todavía más que el caminar, pero les hipnotiza desde el primer día que lo vieron. De nada no sirven tus intentos de reencontrar la calma; de hacerles entender que nada ni nadie no se llevará la atracción (por desgracia), y que por lo tanto, no hace falta que todos se amontonen unos sobre otros, provocando más de un ataque de pánico en alguna madre primeriza (...pobrecitas....éstas son las más indefensas).
Así que ya has asumido como desaparecen entre el polvo, y como mínimo les oyes chillar tu nombre a ratos para que les mires, y tú les sonríes, desde mucho más lejos de lo que querrías, y les saludas con la mano...sonriendo... cuando en realidad simplemente estás cagada.... -Coño, un día que me los dejan... que no sea hoy que se abren la cabeza-
Después de un rato de sufrimiento asegurado, de repente, sin previo aviso, se acercan hacia ti. Primero uno, y después el otro, justo pisándole los talones. -Será posible??- te preguntas inquieta....- de repente me prefieren más a mi que al trampolín?-
Pero rápidamente te das cuenta que no... (ilusa!!) Quieren merendar...
Sacas de la bolsa que te ha dado tu hermana una especie de papilla de frutas, te ha dicho, con galletas también, te ha dicho, y un par de yogures. Dos cucharas, y vamos...
La experiencia no acaba de salir mal, sino fuera por algún que otro llanto, un par de caídas de cuchara a la arenilla del parque, medio yogurt irrecuperable, y una vomitona imponente que les ha llenado el babero de....
Por suerte, le sacas el babero, lo lavas en la fuente, y lo dejas colgando del cochecito a modo de tendedor, y sabes que en un momento estará seco y como nuevo. Tu hermana no tendrá que enterarse de tu habilidad dando papillas de frutas.
Suerte que alguna cosa sale bien...