jueves, 24 de febrero de 2011

tic-tac-tic-tac

No tenim temps per perdre. Ja n'hem malgastat massa en coses absurdes, buides de sentit; en coses que no ens dibuixen cap somriure al rostre. Deixem que els nostre olfacte guiï per una estona, només per una estona, les nostres passes, i segurament no fallarà en la seva elecció.

Avui, ja quasi ha acabat, i ahir, tan sols, és passat... aleshores, perquè no passar la nit plegats...
i ja de pas,  la vida?

No hem ni respirat i ja hem arribat als 30, a les primeres canes, al primer canvi d'una pell massa jove per subsistir; ja hem arribat al dia on les ressaques ja no són ni tan sols suportables; on el cafè -descafeinat, siusplau-, on l'Almax forma part del menú diari...

Potser és que ja som grans, o quasi quasi, estem a punt de ser-ho. O potser, d'aquí 30 anys encara serem a un pas d'arribar a aquesta frontera que sembla que mai acaba d'arribar del tot.


I serà aleshores, quan  els nostres néts (si és que en tenim), que mai creuran que anys enrera vam ser joves, i fins i tot, molt joves, vindran a buscar-nos, i ens agafaran de la mà perquè els acompanyem a la cuina a buscar aquella galeta que la mare no està tan clar que li vulgui donar; i nosaltres, amb un somriure de gat vell, en serem còmplices, i li donarem la galeta. I pensarem que sí, que en aquests afers sí que podem dedicar i perdre tot el nostre temps. L'olfacte ens haurà portat a les galetes.



No hay tiempo que perder. Ya lo hemos malgastado demasiado en cosas absurdas, vacías de sentido; en cosas que no nos dibujan ninguna somrisa en el rostro. Dejemos que nuestro olfato guíe por un rato, sólo por un ratito, nuestros pasos, y seguramente no fallará en su elección.

Hoy, ya casi ha terminado, y ayer, ya sólo es pasado... entonces, porqué no pasar la noche juntos...
y ya de paso,  la vida?

No hemos ni respirado y ya hemos llegado a los 30, a las primeras canas, al primer cambio de una piel demasiado joven para subsistir; ya hemos llegado al día donde las resacas ya no son ni tan sólo soportables; donde el café -descafeinado, por favor-, donde el Almax, ya forma parte del menú diario.

Tal vez es que ya somos mayores, o casi casi, estemos a punto de serlo. O tal vez, de aquí 30 años todavía estaremos a un paso de llegar a esta frontera que parece que nunca acaba de llegar del todo.


I será entonces cuando, nuestros nietos (si es que los tenemos), que nunca creerán que años antes fuimos jóvenes, e incluso muy jóvenes, vendrán a buscarnos, y nos cogerán de la mano para que los acompañemos a la cocina a buscar aquella galleta que su madre no está tan claro que le quiera dar; y nosotros, con una sonrisa de gato viejo, seremos cómplices, y le daremos la galleta. Y pensaremos que sí, que en estos asuntos sí que podemos dedicar y perder todo nuestro tiempo. El olfato nos habrá llevado a las galletas.

2 comentarios:

  1. m'ha encantat i se m'han negat eks ulls i tot

    ResponderEliminar
  2. ai nena!! no havia vist que havies fet comentari!!!! et va agradar?? Bé!!

    ResponderEliminar